El 12 de juny de 1886, una part de la col·lectivitat catalana amb residència a Buenos Aires va crear el Centre Català que amb el temps va esdevenir en Casal de Catalunya de Buenos Aires com el coneixem a a l’actualitat.

A l’any 1889 el senyor Lluís Castells i la seva dona, Elisa Uriburu van compar el terreny on es troba l’entitat i el van cedir per temps indefinit. Així, en les primeres èpoques, una part de l’edifici la feia servir el Consulat Espanyol, la Cambra de Comerç Hispano- Argentina i altres serveis diplomàtics, mentre que la part de sota quedava com a seu del Centre Català i el Montepío.

Al 1909 el Centre Català comprà la parcel·la del costat, que pagà també el matrimoni Castells. Aprofitant l’esplendor econòmic van construïr la biblioteca Pompeu Fabra, les cuines, l’escala d’honor, el bar, el restaurant i el pati posterior que comunica amb els camarins de la Sala Margarida Xirgu. Es va obrir també una part de la paret mitjanera que amb algunes modificacions interiors donà l’aspecte actual a la casa.

Al 1927, el Centre aconseguí del Banc Hipotecari Nacional un crèdit a trenta anys; així es signà l’escriptura per la qual el Centre es convertí en l’únic propietari. A l’any següent es començàren les reformes i es va acabar de cobrir el sostre. Anys més tard es féu l’actual façana, la qual es concretà gràcies a les aportacions personals d’alguns socis. Un d’ells, en Ferran Fontana, va col·laborar amb les despeses de finançament. D’aquesta manera, l’estil neogòtic que encara llueix li donà l’aspecte senyorial que emparenta el gòtic florit amb la decoració modernista de principis de segle dels arquitectes Eugeni Complonch i Julián García Núñez. Els estils apareixen també en detalls interiors: les fusteríes, els capitells de les columnes i l’escala d’honor, com així també son destacables els vitrals del bar, el sostre del Saló Blanc i les rajoles amb motius florals del menjador. La façana s’inaugurà l’any 1936 amb les celebracions del cinquantenari.